“La peça del mes”

L’enquesta de 1347

La candidatura conjunta d’Andorra, Espanya i França a la Unesco, «Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra», posa en valor un conjunt excepcional de dotze testimonis que expliquen la construcció històrica i institucional del país. A través del patrimoni material i documental, la candidatura permet resseguir un procés singular de formació estatal al cor dels Pirineus. En aquest context, documents com l’enquesta judicial de l’any 1347 ajuden a comprendre els orígens d’aquesta realitat política diferenciada i la seva evolució al llarg dels segles.

El document judicial, datat del 9 d’octubre de 1347, permet conèixer millor els orígens de la singularitat institucional de les valls i constitueix un testimoni excepcional sobre la formació progressiva del Coprincipat. L’enquesta, feta per la cúria d’Andorra, és un dels documents històrics que permeten entendre com les valls van anar consolidant una realitat política i jurídica diferenciada en un territori pirinenc caracteritzat, durant l’edat mitjana, per una gran fragmentació de poders i jurisdiccions.

El document, original de 1347, no s’ha conservat, però el seu contingut ha arribat fins a l’actualitat gràcies a una successió de còpies i trasllats. La versió coneguda va ser incorporada l’any 1674 al Llibre de Privilegis de les Valls d’Andorra, també conegut com a Los privilegis Confechs en la Vall Dendorra per los Comptes de Barcelona y Reys d’Arago, mitjançant un trasllat autoritzat pel notari de Bellver de Cerdanya Isidre Soler.

Aquest trasllat es va fer a partir d’un pergamí de 1404 que, al seu torn, reproduïa un document anterior autenticat pel senescal i el jutge ordinari major del comtat de Foix. L’original de l’enquesta de 1347 es conservava a l’arxiu del castell de Foix. La seva transcripció i edició modernes van anar a càrrec d’Ignasi J. Baiges i Mariona Fages en el Diplomatari de la Vall d’Andorra del segle XIV. També es conserva un altre pergamí relacionat amb aquest document a l’Arxiu Capitular d’Urgell, dins el fons d’Andorra, datat de 1626.

L’enquesta de l’any 1347. Arxiu Nacional d’Andorra, ASC_1143

L’enquesta es va fer seixanta-nou anys després de la signatura del primer pariatge, l’any 1278, i cinquanta-vuit anys després del segon, signat el 1288. Aquells pactes entre el comte de Foix i el bisbe d’Urgell van establir el règim de cosenyoria sobre les valls d’Andorra i van crear una fórmula política singular que diferenciava el territori dels dominis veïns. Aquesta fórmula havia establert un sistema de poder compartit entre dos senyors, la qual va permetre preservar un equilibri entre jurisdiccions, tot configurant unes estructures polítiques pròpies. Els testimonis interrogats durant l’enquesta de 1347 responen diverses qüestions relacionades amb aquesta organització territorial i jurídica.

Un dels aspectes més destacats del document és que els enquestats responen preguntes sobre qui governava les valls i sobre el funcionament de la cosenyoria a partir dels seus propis records o del que havien sentit explicar sobre el període posterior als pariatges. Les seves declaracions constitueixen, per tant, un testimoni directe de la manera com la població percebia i recordava l’organització política del territori.

En aquest sentit, destaquem les paraules de Guillem Capella d’Andorra, que, preguntat sobre com coneixia els fets que relatava, va declarar que durant més de trenta-cinc anys havia tingut memòria, havia vist i havia sentit que el senyor comte de Foix i el senyor bisbe d’Urgell governaven conjuntament tota la vall d’Andorra. Aquest testimoni és especialment significatiu perquè evidencia que el règim de cosenyoria era una realitat reconeguda i present en la memòria col·lectiva de les valls.

Les declaracions recollides en l’enquesta posen de manifest que, ja al segle XIV, Andorra era percebuda com un espai diferenciat dels territoris que l’envoltaven. Aquesta diferenciació, basada en la particularitat del seu règim polític i jurídic, és un dels elements que permeten comprendre l’evolució posterior del país i la consolidació de la seva identitat institucional.

L’enquesta judicial de 1347 és, en aquest sentit, una peça documental de gran valor per entendre aquest procés, ja que permet aproximar-se a la realitat institucional que va donar forma a les valls. Les respostes dels testimonis ofereixen una mirada directa sobre la manera com la societat de l’època entenia la singularitat del seu territori i la seva diferenciació respecte dels dominis veïns.

A través de documents com aquest es pot reconstruir el llarg procés que va portar Andorra a consolidar-se com una realitat política excepcional als Pirineus. La candidatura «Els testimonis materials de la construcció de l’Estat dels Pirineus: el Coprincipat d’Andorra» reivindica precisament aquest llegat i la seva dimensió universal: la capacitat d’una comunitat de muntanya per construir, mantenir i transmetre, al llarg dels segles, unes institucions i unes formes d’organització pròpies. 

L’enquesta de l’any 1347. Arxiu Nacional d’Andorra, ASC_1143

El conjunt ceràmic de la farga i ferreria del Madriu

La farga del Madriu és un cas excepcional quant a la quantitat de vestigis recuperats considerant que es tracta d’un jaciment d’alta muntanya. I és que, ubicada a 2.000 m, presenta uns conjunts i dinàmiques més propis d’una instal·lació establerta al fons de vall.

La troballa més comuna en una excavació arqueològica és la ceràmica (o, més ben dit, fragments de ceràmica), principalment per ser un material inorgànic, relativament barat de fer i molt versàtil (ús culinari, d’emmagatzematge i transport, en el món funerari, etc.). Com tot, al llarg de la història les produccions ceràmiques han anat variant tant pel tipus de recipient, les formes i les decoracions. Gràcies a dècades d’estudi, els arqueòlegs coneixem en quin període es produeix un tipus concret de vaixella. Què vol dir això? Que, si trobem un fragment concret en un estrat concret (els estrats són els nivells de terra que podem distingir durant l’excavació, grosso modo), sabem la cronologia relativa del nivell que estem excavant.

Pel que fa a la farga i ferreria del Madriu, els fragments ceràmics recuperats són molt abundants, res a veure amb altres jaciments d’alta muntanya on els vestigis materials són més aviat escassos. Per exemple, a les mateixes cabanes agropecuàries adjacents al prat de Paleta (anteriors a la farga i excavades el 2024) només se n’ha trobat un grapat. A la farga i ferreria del Madriu, en canvi, se n’han documentat més de 2.000.

No només és destacable la quantitat, sinó també la varietat de formes i produccions:

• Escudelles: es tracta de la forma més representada amb diferència. És un contenidor semiesfèric, còncau i de forma oberta que s’acostumava a utilitzar de manera individual per menjar sopes, brous o la mateixa escudella. En el cas de la farga, se n’han trobat del tipus “de pagès”, sense les dos nanses horitzontals planes tan característiques, i escudelles amb ala. Es tracta de peces envernissades però sense decorar, d’ús popular i producció en tallers d’àmbit regional.

Escudelles “de pagès” (dreta i centre), escudella amb ala (cantonada superior esquerra) i escudella de coll estrangulat i vora exvasada (cantonada inferior esquerra).

• Servidores: es tracta d’una mena de plat fondo molt gran, de fons ample, parets altes i vora amb ala. A diferència de les escudelles, el diàmetre de les servidores sol rondar entre els 25 i 30 cm. Aquests recipients eren peces de servei per presentar l’aliment a taula i perquè els comensals se’n servissin. En el cas de la farga, s’han trobat -amb molta menys representació que les escudelles- servidores envernissades sense decorar, també d’ús popular i producció regional.

Servidora de vernís marró.

• Plats: aquesta forma és molt escassa dins el jaciment, però presenta unes particularitats molt interessants. A la farga en trobem de diferents formes, com de fons còncau i ala curta o de fons pla. A diferència dels recipients anteriors, aquestes peces són decorades i importades, amb un ús reservat a les classes més benestants del moment. Es tracta, en primer lloc, d’un plat de ceràmica blava catalana, característica del segle XVII i produïda a diversos tallers catalans, amb el dibuix principal al fons i l’ala decorada amb motius geomètrics o vegetals. També hi trobem plats amb decoració à taches noires, produccions provinents originalment de la Ligúria, però que al llarg del segle XVIII es comencen a imitar a tallers barcelonins i maresmencs; són peces recobertes d’un esmalt de tonalitats ataronjades, meloses o marró clar amb decoracions abstractes que recorden esquitxades o pinzellades de color marró fosc o negre. Finalment, s’hi ha documentat fragments de ceràmica d’influència francesa, una vaixella que imita l’estil dels tallers del sud de França -molt populars al segle XVIII entre la burgesia catalana- caracteritzada també per un motiu central al fons del plat i motius vegetals molt detallats al llarg de l’ala.

Plat de ceràmica blava catalana (esquerra), plat amb decoració à taches noires (dreta) i xicra de la sèrie del ramet (centre inferior).

• Xicres: aquesta forma és la més singular de totes, tant per l’ús com per la seva escassetat, a la farga se n’ha documentat tan sols dos exemplars. Es tracta d’un recipient vinculat a un nou costum social dins la burgesia de finals del segle XVII, però sobretot del XVIII i XIX: el consum de la xocolata desfeta. La xicra és un recipient petit, amb forma de campana invertida, sense nansa i amb peu anular. En aquest cas es tracta d’una producció coneguda com a sèrie del ramet, produïda a la Real Fábrica de Loza y Porcelana d’Alcora, a Castelló.

• Altres formes: altres formes també representades i vinculades amb la cuina, l’emmagatzematge i el servei de taula són les gerres, les olles, els càntirs i les tenalles, la gran majoria envernissats, de producció també més aviat local i popular.

A part de la vaixella, hem de destacar també la documentació d’un volum important d’elements de vidre, entre els quals destaca per sobre de tot el porró. El nombre de galets demostra que era el producte principal en aquest material i l’estri fonamental per beure vi. Altres elements destacats són la xemeneia d’un quinqué i les restes d’un mínim de dos gots de vidre amb decoració vegetal i epigràfica esmerilada. Com passa amb les xicres i els plats, i a diferència dels porrons i les escudelles, sembla que aquests atuells devien tenir un ús força més restringit i no devien estar a l’abast de la majoria dels operaris de la farga; versemblantment podrien ser elements reservats per a àpats o contextos socials destacats, possiblement relacionats amb visites de negocis i tancament de contractes.

Xemeneia de quinqué (esquerra) i galets de porró (dreta).

Per acabar, tenim un volum considerable d’objectes metàl·lics. D’una banda, s’han recuperat i estudiats diversos elements que permeten fer l’estudi de la cadena operativa siderúrgica de la farga, des del mineral de ferro, diferents tipus d’escòries i fins els lingots finals. D’altra banda, tenim també elements més relacionats amb la vida quotidiana, com ara una esquella, diversos claus, un conjunt de monedes i l’aixeta de bronze d’una bota de vi o licor.

Aixeta de bota de bronze.

Gràcies a les fonts històriques sabem que la farga tenia el dret de botiga, i que s’hi venia pa, vi, llard i segurament altres productes. Aquesta informació es pot contrastar amb les dades extretes de les campanyes arqueològiques, i és que si considerem el volum de materials recuperats relacionats amb la comensalitat (la quantitat de servidores, porrons i escudelles, principalment) i el nombre de treballadors que hi havia a la farga (entre set i deu), sembla que hi ha una desproporció considerable. Aquest fet ens porta a suggerir que potser, a banda de fer les funcions de botiga, la farga podria haver tingut una funció de cantina i, fins a un cert punt, de centre social o de trobada de molta de la gent que circulava per aquesta zona del Madriu.

En definitiva, la instal·lació de la farga del Madriu va suposar un impacte considerable sobre la vall, tant pel que fa als efectes ambientals directes sobre el paisatge i la seva evolució posterior, com des d’un punt de vista social i econòmic. Aquests darrers àmbits van suposar un trànsit de mercaderies i persones que trencava les dinàmiques prèvies, vinculades únicament a l’explotació agrària i, sobretot, ramadera a partir de les cotes on se situava la farga i que posava en relació un conjunt de mercaderies i persones vingudes d’arreu. La concessió a una família amb orígens catalans pressuposa que, molt probablement, els operaris que inicialment van instal·lar-se a la fàbrica tenien aquest mateix origen, mentre que en el moment que va passar de nou al Comú, a les darreries del XVIII, és probable que els operaris fossin igualment estrangers, però en aquest cas vinguts de l’Arieja. D’origen local, en canvi, eren els traginers que transportaven carbó, mena, lingots de ferro o els proveïments per a la farga, així com els pastors i d’altres individus que devien fer parada a la farga aprofitant que tenia també el dret de botiga.

Aquestes són les dades preliminars de l’estudi que s’està portant a terme enguany... Estigueu atents a la publicació de la monografia el 2027 per no perdre-us res sobre la vida i la producció del ferro en aquesta part del país!

Batalla de galls vs Desafío de coplas

El 12 de juliol del 2025 Escaldes-Engordany celebrava l’Escaldes Urbà, un festival per donar visibilitat a la cultura del jovent. L’activitat principal va tenir lloc al vespre, convertint a la parròquia en “l’epicentre del freestyle amb la celebració d’una competició de batalla de galls”, on “Més d’una desena de participants van rapejar enfrontant-se entre ells cara a cara amb rimes punyents, enginyoses i moltes vacil·lades” (Diari d’Andorra, 12 de juliol del 2025). Quina meravella, usar les paraules per enfrontar-se, per dir les coses cara a cara, enlloc de fer-ho d’amagatotis o fer-ho amb els punys.

Coses noves de gent jove! O potser no tan noves... perquè cercant a la documentació del Fons William Danjon, ubicat a les reserves de la Biblioteca Nacional, apareix de sobte un cartell del 1975 ben curiós, on es pot llegir: “Plaza de toros de Andorra la Vella. Lunes 23 de junio de 1975. Único día, única función: a las 10,30 noche. Juan Ruiz Navarro presenta a Antonio Molina, Rafael Farina, Perlita de Huelva. DESAFÍO DE COPLAS … Autorizado a todos los públicos”. Com diu? Desafío de coplas? Ves per on la dialèctica musico-verbal ja estava de moda als anys 70 del segle XX, tot i que els gèneres musicals no siguin ben bé els mateixos.

La vetllada, única i irrepetible al nostre país, va comptar amb la presència de tres de les figures més destacades de la copla espanyola: Antonio Molina, Rafael Farina i Perlita de Huelva. De ben segur que tots recordem Antonio Molina per aquella oda a la professió de miner, que es va convertir en una de les cançons més destacades del segle passat a Espanya. Farina, per la seva banda, fou un dels artistes més escoltats pels immigrants espanyols que fugien de les dures condicions de vida provocades per la llarga dictadura viscuda pels nostres veïns del sud. Pel que fa a Perlita de Huelva, hom podria pensar que venia a omplir quota, però res més lluny de la realitat, ja que Perlita, de nom Antonia Hernández, va popularitzar la cançó Amigo conductor, que de ben segur tots hem escoltat en alguna ocasió.

Desafío de coplas a la Plaza de Toros d’Andorra la Vella
(23 de juny del 1975)
Fons William Danjon

A partir dels anys 60 del segle passat, amb l’arribada massiva del turisme, els programadors i els empresaris vinculats amb l’activitat turística se les enginyaven per trobar distraccions nocturnes per als visitants que durant el dia havien estat recorrent les muntanyes i els llacs. Això si, per tal que no arribessin massa cansats al vespre, s’oferia la possibilitat de visitar el país a bord d’un jeep tot terreny o bé enlairant-se còmodament asseguts a l’interior del telecabina d’Encamp al llac d’Engolasters o al telecadira de Soldeu. I els menys aventurers i caminadors podien veure representacions de diferents indrets del país, concentrats en un sol espai: l’Andorra en miniatura.

Fullet promocional d’excursions en telecabina a l’estació d’esquí de Soldeu Fons William Danjon

Fullet promocional d’excursions en telecabina al llac d’Engolasters Fons William Danjon

Fullet promocional del museu de miniatures d’Andorra Fons William Danjon

Les tardes, prometien emocions fortes, oferint corrides de braus a la Monumental d’Andorra la Vella, amb grans figures de l’època com Blanco Escudero o José Salazar, dos toreros que van destacar principalment a places catalanes com la de Figueres. De fet, Salazar, tot i haver nascut a Còrdova, es considerava més empordanès que andalús, ja que va viure a la localitat de Cantallops des dels 13 anys fins el dia de la seva mort, el setembre del 2023.

Corrida de braus, amb José Salazar, Luis Andrade i Blanco Escudero (13 de juliol del 1975) Fons William Danjon

Una alternativa, amb menys solera, eren les tardes de teatre, amb funcions que es programaven a mitja tarda i al vespre. 

Programa de la Sala de Festes Pyrénées Night Club
Fons William Danjon

I arribada la nit es podia anar al teatre, si no s’hi havia anat a la tarda, o optar per un dels espectacles que s’oferien a les discoteques, a les sales de festa o a la mateixa plaça de braus que als vespres es transformava en sala d’espectacles.

L’oferta era d’allò més complerta i  es combinava l’humor, amb el transformisme i l’il·lusionisme; l’acordió amb els “mariachis” i les orquestres; les danses tradicionals d’Andorra amb el flamenc i les jotes aragoneses.

Els ja esmentats Antonio Molina i Rafael Farina compartien escena amb figures de primera línia com Antonio Machín, Manolo Escobar o La Polaca, tres dels artistes més destacats del moment. També hi actuaven el grup català La Trinca, l’humorista Joan Capri i el cantant de copla Paquito Largo. I, com no podia faltar, atès que el turisme francès era el principal durant els estius, s’hi oferien documentals, actualitats i films francesos per acabar d’obsequiar aquest públic.

La Trinca a la Plaça de Toros d’Andorra la Vella (23 d’agost del 1975) Fons William Danjon

Manolo Escobar a la Plaza de Toros d’Andorra la Vella (13 d’agost del 1975) Fons William Danjon

Cap al setembre, quan els forasters ja havien tornat a casa i quedàvem els autòctons, es passava a coses més serioses i el teatre còmic es combinava amb clàssics de la literatura catalana com “Terra Baixa” d’Àngel Guimerà posada en escena per “primeríssimes figures del “Teatre Romea” de Barcelona” .

Programa de la representació de Terra Baixa al Teatre Cinema Cristall
(27 de setembre del 1963)
Fons William Danjon

I quan s’acostava Nadal, gràcies a l’empenta d’Esteve Albert, entrava en escena el “Pessebre Vivent a Engordany. Les Escaldes. Autèntics pastors i muntanyencs amb les seves danses, cançons i ofrenes típiques en un marc únic al món”.

Actuació de flamenc del grup Aires de España a l’antiga Sala de Festes Les Tines 
Fons William Danjon

Per als forasters aquest poti-poti era la imatge que es feien del nostre Principat, República un cert temps, hereva del Comtes de Foix i els reis de França, filla de l’Església d’Urgell, terra aïllada entre muntanyes, rústega però amb aires de modernitat. Aquí trobaven les muntanyes, els llacs, els rius, els paratges idíl·lics i un vessant cultural mixtura de cultura andorrana amb espanyola i ritmes llatins. Per als nombrosos francesos, Andorra era Espanya (i encara avui molts ho creuen així!) i els empresaris del país els seguien la corda, programant els toros i el flamenc com a producte típic del país. Sense oblidar-se de la petanca, per sentir-se com a casa.

Per als veïns del sud, érem el paradís de la llengua catalana, on no només la podien parlar lliurement sinó que a més se n’hi feien espectacles!

Si s’han quedat amb ganes de saber-ne més i de veure què es programava a Andorra al moment de l’arribada dels turistes, quan encara l’estiu era el moment àlgid de la presència d’aquella rara avis, passin-se pel Rosaleda i vinguin a la Biblioteca Nacional. Les nostres calaixeres són plenes de tresors per descobrir.

Farga i ferreria del Madriu (1732-1836)

La farga del Madriu es troba a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, declarada bé d’interès cultural (BIC) per la Llei núm. 9/2003, del patrimoni cultural d’Andorra, i inscrita a la Llista del patrimoni mundial de la Unesco. Situada a la riba dreta del riu, a una altitud de 2.000 metres, és un element fonamental per comprendre l’evolució del paisatge de la vall entre els segles XVIII i XIX. Per salvaguardar les restes d’aquest jaciment arqueològic, també classificat com a BIC, el Departament de Patrimoni Cultural, en col·laboració amb la Comissió de Gestió de la Vall del Madriu-Perafita-Claror, va implementar un programa integral de conservació del 2021 al 2025.

Vista aèria del jaciment de la farga del Madriu durant la restauració

Els objectius fonamentals del projecte eren documentar les restes per tal de rastrejar l’evolució de la tècnica siderúrgica, proporcionar les eines per preservar i revalorar el patrimoni arquitectònic i industrial d’aquest lloc clau en el paisatge cultural, i desenvolupar una formació professional en la tècnica en pedra seca. Per tant, aquest programa va incloure excavacions exhaustives, la consolidació de les estructures existents i la seva integració en un projecte de turisme cultural, un conjunt d’accions que van requerir el treball col·laboratiu d’arqueòlegs, enginyers, dibuixants i mestres margers. Per implementar-lo, el Departament de Patrimoni Cultural va comptar amb la col·laboració del laboratori Iramat - LAPA UMR 7065 del CNRS i l’escola de formació professional ABPS.

El taller de la farga del Madriu restaurat

El jaciment ha deixat al descobert una infraestructura complexa on s’han documentat tots els elements constituents d’una farga a la catalana: el baix forn on es produïa el ferro, la carbonera, el cambrot dels fargaires i les restes d’un martell hidràulic (mall) que conservava una forta semblança tecnològica amb el model utilitzat a finals de l’edat mitjana. També s’hi han trobat dos cases. Una, propera de la farga, es va construir quan es va fundar, el 1732, i l’altra, en una ampliació del pati de la farga, data del segle XIX. 

En aquesta última s’han documentat i restaurat dos forns de pa amb els seus pastadors, un magatzem de ferro i un dipòsit de queviures. Així, més enllà del ferro que es venia a Catalunya, la farga era un centre de distribució essencial per a la vida quotidiana de tots els habitants de la vall: fargaires, traginers, carboners, pastors i viatgers. També va ser durant aquesta fase final de funcionament que es va construir una ferreria en un prat situat uns cent metres més avall de la fàbrica, per ubicar-hi un martinet, una fornal i una caixa de vent. 

Solera de la caixa de vent de la ferreria durant el procés d’excavació

Aquesta construcció il·lustra un desenvolupament important en el procés de producció del ferro en brut, i confirma així els significatius avenços que va experimentar el sistema de producció durant el període modern. Al voltant de la fàbrica, l’estudi de la xarxa viària i l’excavació de diverses estructures ramaderes han permès situar aquesta fase siderúrgica dins la cronologia general de la vall.

Tot i que els treballs a la farga i el seu entorn ja s’han completat amb la instal·lació d’un recorregut d’interpretació, l’estudi dels materials estudiats continua i es preveu la publicació d’una monografia que presenti els resultats finals per al 2027.

La farga i la casa del segle XIX restaurades

Recursos
https://rutadelferroalspirineus.ad/
https://www.madriu-perafita-claror.ad/rutes-tematiques/
https://www.govern.ad/ca/tematiques/cultura-i-esports/patrimoni-cultural/publicacions/memories-d-intervencions-arqueologiques-i-paleontologiques

El coronel Baulard

Corre l’any 1932 i a Andorra bufen vents de revolta. Des que l’any 1929 el Consell General va aprovar favorablement una demanda de concessió per a l’explotació de diversos salts d’aigua i recursos minerals, el flux de circulació de persones va canviar de sentit. Els andorrans, acostumats a deixar les seves valls per anar cap a Barcelona o Besiers a buscar feina, van veure com, de sobte, el país acollia persones que venien a treballar per compte de FHASA i d’EASA.

De la cuestión de Andorra
La Vanguardia. 24 d’agost del 1933, p. 4 / Fons Biblioteca Nacional 

Un país de 4.000 habitants, eminentment rural, rebé de cop un contingent de mà d’obra de 800 persones. Amb l’arribada d’aquests treballadors es trencava la consuetud vigent a les Valls fins llavors: “Noves relacions productives de caire capitalista van començar a redefinir la vida social, l’estatus–el prestigi subjectiu que els membres d’una comunitat s’atribueixen mútuament– començava a cedir davant el contracte- l’intercanvi basat en interessos recíprocs [...] Tot tenia ja un preu de mercat: la força del treball, les mercaderies, l’energia i fins i tot la terra, que començava també a veure substituït el seu secular valor d’ús per un modern valor de canvi” (Baró, 2005). El clima de conflicte laboral i les vagues que el van seguir el 1933, juntament amb les guspires contestatàries que sorgien de la mà del Partit dels Joves d’Andorra (ciutadans andorrans residents a Besiers i a Barcelona i els que, havent viscut a l’estranger, tornaven al país), que demanaven entre altres coses el dret de vot per a tots els homes andorrans majors d’edat, i les maniobres desestabilitzadores del Govern de la Segona República Espanyola, amenaçaven la pau social i el sistema institucional del país.

Gendarmes vigilant les obres de la central elèctrica FHASA. 
La Vanguardia. Notas gráficas. 1 de setembre del 1933 / Fons Biblioteca Nacional 

Va ser, doncs, en aquest context que els serveis del coronel René Jules Baulard van ser requerits per François Taviani, prefecte dels Pirineus Orientals i delegat permanent del copríncep francès, amb la missió de “rétablir l’ordre dans les Vallées d’Andorre, faire respecter les décisions des Co-princes, assurer le fonctionnement régulier des opérations électorales et, en général, pour procéder à tous les actes régulièrement requis par le viguier français, commissaire extraordinaire” (Baulard, 1943, p. 1). L’home, militar de carrera i habituat a serveis fora de França, va mostrar certes reticències a l’hora d’acceptar la missió: “Je ne pouvais me défendre d’exposer mes scrupules au sujet de cette réquisition sans précédent et pour moi, officier de gendarmerie, sans bases clairement légales. Si le Préfet a le droit de requérir la gendarmerie pour maintenir l’ordre dans son département, son action est nulle hors de ce département et, à plus forte raison hors de France. Et l’Andorre, bien qu’un de ses deux Co-princes soit le Président de la République Française, n’est pas la France ; et l’envoi de forces de Police en Andorre n’a jamais été codifié par les lois françaises, ni par les paréages, ou autres actes subséquents [qui] constituent la Charte des Vallées” (Baulard, 1943, p. 2-3). 

Fons Biblioteca Nacional 

Aquests dubtes manifestats pel comandant Baulard apareixien també a les pàgines dels diaris catalans de la ploma d’Irene Polo: “Hem interrogat tots els protagonistes d’aquesta aventura d’Estat, que aquests dies s’ha apoderat de l’actualitat del món [...]. Cal saber com explica França la seva irrupció armada i amenaçadora en un territori neutre i indefens, com veu la situació; què opina d’aquests rètols vermells que emplenen les parets de Les Escaldes, amb un crit d’indignació davant del fet extraordinari, que es produeix a Andorra per primera vegada des de 1800. La plaça d’Andorra la Vella [...] està plena d’aquesta gent estranya, que la gent mira amb ràbia, amb curiositat i amb una mica de badoqueria: els gendarmes francesos [...]. Tots parlen català, un català ràpid, de nas, amb unes terminacions toves [...] ¿occità?” (Polo, 2003, p. 169-170). 

L’illustrazione, núm. 17. 27 d’abril del 1930, p. 10
Fons Biblioteca Nacional 

Però sembla que els interessos de FHASA van ser el desencadenant de la crispació al Consell General. “L’expectació per a les eleccions ha minvat un bon xic per l’interès amb què és seguit el conflicte plantejat per F.H.A.S.A., que és el que en realitat ha donat origen a la intervenció armada francesa per tal de resguardar els copiosos interessos invertits en les obres.” “La situació a Andorra. Ahir hi arribaren vint gendarmes més, per tal d’incorporar-se a les forces que comana el comandant Baulard. La F.H.A.S.A. està disposada a paralitzar el treball sine die, si els obrers no presenten una fórmula d’avinença satisfactòria” (“La situació a Andorra”, 1933, p. 1) . L’empresa tenia la concessió gratuïta dels salts d’aigua a canvi de construir les carreteres fins a França. En no complir el compromís en el seu termini, el Consell de la Vall li va reclamar les 12.000 pessetes d’indemnització que s’havien acordat. FHASA es va negar a pagar i els coprínceps es van posar al seu costat pels grans capitals que empreses, principalment franceses, havien invertit en el projecte. El Tribunal de Corts, sota el control dels coprínceps i amb la seva posterior ratificació, va destituir el Consell i va imposar la celebració de noves eleccions. Donat que els síndics i els consellers consideraven aquesta sentència injusta, es negaven a complir-la. “À la date du 13 août, la note suivante a été communiquée par le conseil Général des Vallées (Andorre) à la presse: Le peuple andorran, réuni en assemblée nationale convoquée par le conseil Général, et en présence de toutes les autorités andorranes, a adopté l’ordre du jour suivant: 1º La sentence du Tribunal de Corts, dissolvent le Conseil et la Comission Provisoire de gouvernement, est considéré illégale, cette décision étant uniquement du ressort du peuple et des autorités andorranes. 2º Le peuple demande l’établissement des listes électorales sur lesquelles seront inscrits tous les andorrans ayant l’âge de la majorité. 3º Le Conseil Général des Vallées examinera ces listes et fixera dans le moindre délai la date des élections générales selon le suffrage universel pour son propre renouvellement. 4º Tout andorran qui s’opposera à ces légitimes indications sera considéré comme traitre à la patrie” (“Les gendarmes français en Andorre”, 1933, p. 556).  

Gendarmes davant de Casa de la Vall
La Vanguardia. Notas gráficas. 23 d’agost del 1933 / Fons Biblioteca Nacional 

Aquí va entrar el coronel Baulard en acció, d’una manera més diplomàtica i conciliadora que la que li havia encomanat el veguer, segons es desprèn de la carta que li va adreçar. Va cercar el síndic i el subsíndic i els va fer saber, en persona, que l’esquadró de gendarmes i ell mateix havien estat enviats a Andorra per fer complir la sentència del Tribunal de Corts i mantenir l’ordre durant les eleccions que calia organitzar. Malgrat això, les autoritats destituïdes continuaven protestant: “Les Syndics du conseil destitué continuent à protester avec vigueur par des télégrammes adressés au gouvernement français, au gouvernement espagnol et même à la Société des Nations” (“L’effervescence andorrane”, 1933, p. 42). Baulard va facilitar-los les anades i vingudes cap a la Casa de la Vall per organitzar els comicis i en cap cas no els va detenir com prescrivia el veguer francès. 

Va aprofitar també els comandaments que parlaven correntment el català per fer d’interlocutors amb les autoritats andorranes i facilitar així la comunicació. Tot i que, com explicava Irene Polo, la presència dels gendarmes no va ser benvinguda, el tarannà del coronel Baulard va fer que fos acceptada. “Per tot el territori andorrà s’han repartit unes fulles, que signen el veguer francès, M. Sammalins, i el veguer episcopal, Enric de Llorens, en les quals, després de remarcar que és la primera vegada que els habitants d’Andorra són cridats a elegir els membres del Consell General es ve a demanar el vot a favor de la candidatura dretista [...]. La votació començarà a les deu del matí i serà tancada, per tal de procedir a l’escrutini, a les quatre de la tarda, sembla que el resultat de les eleccions se sabrà immediatament, car el cens andorrà no passa dels 1.200 electors.[...] Comuniquen de Perpinyà que la situació a les Valls d’Andorra ha motivat una llarga conferència a la Prefectura d’aquesta població, en virtut de la qual s’han dictat diverses mesures d’ordre. Aquestes mesures no estan relacionades únicament amb la situació social existent a Andorra, sinó que es refereixen també a la celebració de les eleccions, que com és sabut, tindran lloc avui, dijous. Per tal de complimentar aquestes mesures han sortit d’aquesta vint gendarmes que reforçaran les forces de policia existents a Andorra la Vella, sota les ordres del comandant Baulard. [...] (“La situació a Andorra : expectació : precaucions : la franquícia de duanes : la vaga de la S.A.F.H.A”, 1933, p. 1). Un cop les eleccions celebrades i l’statu quo institucional restablert, les tropes del coronel Baulard es van retirar d’Andorra.

L'hora, núm. 3. Any I. 19 abril 1931
Fons Biblioteca Nacional

I va ser la Guerra Civil Espanyola la causant que haguessin de tornar el 1936 i fins al 1940 –octubre del 1940–, en què el Govern de Vichy els va fer tornar cap als seus destacaments a França. La tradicional neutralitat d’Andorra i el costum d’acollir els passants en dificultats per oferir-los sostre i menjar van ser el motiu pel qual refugiats dels dos bàndols que fugien dels horrors de la guerra es trobaven en terra andorrana, i que va fer que es compliqués així la situació del país. D’una banda, escamots de carrabiners i milicians de la FAI feien incursions dins del territori andorrà, atemorint la ciutadania; d’altra banda, la presència de representants o pseudorepresentants de la República Espanyola a Andorra va propiciar malestar social i les queixes del Consell als delegats permanents. També calia bregar amb el fet que l’augment de la població degut a la presència dels refugiats complicava el sosteniment de la població en un moment de forta crisi econòmica i de manca de queviures essencials. El coronel Baulard va ser novament l’encarregat de dirigir les tropes de gendarmes enviades a Andorra en tant que comissari extraordinari per a les Valls d’Andorra. Als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals, Delegació Permanent per als Assumptes d’Andorra, i als Arxius del Prefecte, s’hi troba tota la correspondència que va mantenir el coronel Baulard relativa a aquest període històric, amb el síndic, amb el delegat permanent, amb la Creu Roja, amb el Ministeri d’Afers Exteriors de França i amb els comandants dels carrabiners d’Adrall i de la Seu d’Urgell. Llegint el contingut de les cartes s’aprecia la profunda humanitat i respecte amb què Baulard s’ocupava dels afers andorrans i vetllava per alleugerir la penúria i els neguits que vivia la població del país. Així el descriu l’historiador i jurista Andrés Vázquez de Prada, en aquella època refugiat: “En el Hotel Palacín se alojaban el coronel Boulard y los oficiales destacados por la República Francesa para defender el principado de posibles incursiones de milicianos españoles. Monsieur le Colonel miraba con simpatía a los refugiados políticos con quienes se encontraba a diario en el comedor. Por lo demás era un hombre de gran humanidad.”

L’illustration, núm. 4723. 9 de setembre del 1933, p. 42
Fons Biblioteca Nacional 

De fet, aquesta manera de procedir li va valdre que el 30 de març del 1937 el Consell General el nomenés ciutadà honorari d’Andorra i, en agraïment, ell va fer batejar el seu fill Pierre, nascut a Nantes, a l’església de Sant Julià de Lòria el setembre del mateix any. Va saber crear vincles d’amistat amb moltes persones d’Andorra, andorrans (Eduard Fornells, gravador de Lalique; Josep Cairat i la seva família) o forans (Isabelle Sandy i el seu espòs, Pierre Xardel). 

Per a Andorra, va escriure un poema titulat L’Andorrane, dedicat al síndic Francesc Cairat, en què ofereix una descripció de la figura arquetípica de la dona rural andorrana de l’època, des del naixement fins al moment de la mort. El poema gira al voltant de cinc eixos temàtics molt marcats: el determinisme geogràfic, segons el qual el caràcter de la dona es veu fortament condicionat pel paisatge; el destí femení tradicional; la moral catòlica i l’ordre patriarcal, la continuïtat generacional i l’acceptació de la mort.

Fons Biblioteca Nacional

D’altra banda, el poema segueix una estructura biogràfica lineal, en la qual es recorren les etapes de la vida de la dona: el naixement, la dura infantesa, l’educació limitada, la joventut i el matrimoni, la maternitat, la vellesa i, finalment, la mort.

Un dels aspectes més rellevants del poema és el paper que té el paisatge. La natura no és només un escenari, sinó també una força que modela el caràcter de la protagonista. Les muntanyes no es presenten com un entorn idíl·lic sinó que la seva duresa condiciona la manera de viure de la dona. 

En aquest context, l’educació ocupa un lloc secundari. La protagonista amb prou feines aprèn a llegir i escriure, un fet que no es viu com una tragèdia, sinó com una conseqüència natural del seu entorn.

El poema parla també d’un model de dona molt marcat per la tradició, sempre reservada i discreta, sota l’autoritat del pare i complint els preceptes de la moral cristiana. El seu matrimoni arriba de forma inevitable, i ella únicament pot assumir el seu paper d’esposa i mare amb obediència i dedicació.  

La religió també hi és present, tot i que de forma molt discreta. La resignació de la dona davant del seu futur i la serenor amb què rep la fi de la seva vida deixen entreveure una visió del món molt marcada pel catolicisme. 

Pel que fa a l’estil, el poema adopta una forma clàssica i narrativa. 

Finalment, la mort es presenta amb naturalitat: no hi ha dramatisme, i la protagonista s’estira per morir. 

En conjunt, L’Andorrane ofereix una mirada idealitzada però també respectuosa envers la dona rural andorrana, i la converteix en símbol d’una societat basada en l’esforç, la fe i la continuïtat familiar.

“Elle est née au fin fond d’une Vallée étrange
Qui roule en serpentant son flot toujours changeant
-Tantôt du pur cristal et tantôt de la fange-
Des grands étangs glacés à l’Ebre aux eaux d’argent ;
Ou bien elle naquit dans une de ces “Bordes”
Qui s’agrippent au flanc du moindre des vallons
Et qui, à l’abri de tout assaut des hordes,
Ont toujours protégé familles et sillons.” [...]

L’horizon est sans grâce et ses yeux, dès l’enfance.
N’ont pu voir, par delà les arêtes des toits,
Que monts enchevêtrés en un chaos immense
Ou que moroses pins, là-bas, vers les hauts bois ;

Le climat est si rude à l’époque hivernale, 
Lorsque le sol neigeux se refuse à porter,
Que l’Homme, engourdi, mène une vie animale
Et que l’enfant, transi, désapprend de chanter ;

La « casa » des aïeux est si triste et si sombre, 
Quand l’aigre vent mugit au dehors sans répit,
Que vraiment l’on ne peut, en frissonnant dans l’ombre, 
Qu’évoquer les maisons des bourgs avec dépit.

Le Printemps revenu, sans attendre que l’âge
Donne à cette fillette un semblant de raison, 
Elle ira dans les champs qui bordent son village, 
Ou garder les troupeaux bien loin de sa maison.

Puis elle grandira, réservée et discrète,
Dans l’affection du Père et la crainte de Dieu ;
L’École est trop lointaine et ce qu’elle secrète
Est un miel trop subtil aux enfants de ce lieu.

Ainsi, elle sera, quant au Livre, ingorante ;
A peine elle pourra lire, écrire et compter ;
Mais le Rêve en son cœur la console et l’enchante 
Et le Réel est là pour l’expérimenter.

Un beau jour, un faraud, ami de sa famille,
Viendra la demander pur créer un foyer ;
Soumisse, elle suivra l’Homme que, jeune fille, 
Elle appelait tout bas sans oser le choyer.

A cette heure commence une vie identique
A celle que sa mère accepta sans efforts, 
Continuant ainsi la chaîne magnifique
 
Qui tient l’Homme à l’»Houstal » et fait les peuples forts.

Bonne épouse toujours, rude mais tendre Mère,
 
Servant debout le Maître en allaitant l’Enfant,
Elle ira doucement vers la Vieillesse austère
Sans amertume au cœur, puisque Dieu le défend.

Son visage édenté prend des airs de harpie
Pour le fils de son fils qu’elle gronde en riant :
C’est qu’elle est devenue « une vieille accroupie »,
Les yeux perdus, les doigts noueux, le chef branlant.

Pour l’Éternel Voyage, elle est désormais prête ;
D’autres continueront ce qui reste à finir…
Le dernier jour venu – tel le Loup du Poète –
Elle se couchera, simplement, pour mourir.

Bibliografia consultada

“L’effervescence Andorrane”, a: L’Illustration, 4723, 9 Septembre 1933, p. 42.

“Les gendarmes français en Andorre” a: L’Illustration, 4721 26 Août 1933, p. 556.   

“La situació a  Andorra”, a: Full oficial del dilluns, 401, 28 d’agost del 1933, p. 1.

“La situació a Andorra : expectació : precaucions : la franquícia de duanes : la vaga de la S.A.F.H.A”, a: La Humanitat, 562, 31 d’agost del 1933, p. 1. 

BARÓ, Ladislau. “L’Andorra de la primera meitat del segle XX”, a: Història d’Andorra. De la prehistòria a l’edat contemporània. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 314.

BAULARD, René. L’Andorrane. Saint Calais (Sarthe): Imp. E. Lefeuvre, 1938.

BAULARD, René. La Gendarmerie française dans les vallées d’Andorre (18 août-9 octobre 1933). Perpignan: Imprimerie Louis Comet, 1943. 

POLO, Irene. “Nous sommes en Andorre chez nous! (A Andorra som a casa nostra!), ens ha dit el sots-veguer francès”, a: La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 169-170. 

Els cultius de l’Andorra dels segles XIV-XX

Fins ben entrat el segle XX, l’agricultura a Andorra tenia un paper fonamental en la subsistència de la població, conjuntament amb la ramaderia i altres activitats econòmiques complementàries. En un territori d’alta muntanya, marcat per hiverns llargs, temperatures rigoroses i una orografia complexa, els habitants de les Valls van adaptar els cultius tant a les condicions climàtiques com a les necessitats bàsiques de les unitats familiars. Així i tot, amb la profunda transformació econòmica i l’abandonament del món rural que es va produir a inicis del segle XX, molts d’aquests cultius van desaparèixer o van quedar molt reduïts.

Com ja avançava l’historiador David Mas, un dels cultius amb una extensió considerable van ser els cereals, especialment el sègol ‒un dels que millor resistia les baixes temperatures‒, així com el blat, l’ordi i la civada. Aquests conreus esdevenien un dels pilars de l’agricultura andorrana, principalment perquè permetien obtenir la farina per a l’elaboració de productes com el pa, aliment bàsic en la dieta dels nostres avantpassats. A més a més, cereals com l’ordi o la civada eren emprats també per a l’alimentació del bestiar, fet que evidencia una forta interdependència entre l’agricultura i la ramaderia.

L’anàlisi de la documentació conservada, tant textual com fotogràfica, posa de manifest la importància, l’abast i la continuïtat temporal d’aquest conreu. Un dels documents més antics que fa referència al cultiu dels cereals és el document ASC_3910, datat del 3 de juliol de 1346, en el qual el diaca d’Andorra reconeix deure un modi i sis sestercis de sègol a favor de Berenguer d’Engordany. Uns sis-cents cinquanta anys més tard, trobem un altre testimoni igualment significatiu: la imatge adjunta FGP_176, datada d’inicis del segle XX. Aquest document fotogràfic, pres des del camí d’Escàs en direcció al Pui, permet observar la vall de la Massana, amb el nucli de la Massana i l’església de Sant Iscle i Santa Victòria en primer terme i el Pui i el pic del Casamanya al fons. No obstant això, un dels elements que més destaca és la gran presència de cavallons i garbes de cereals escampats pels camps, fet que deixa entreveure de manera inequívoca l’extensió dels cultius de cereals. 

Analitzant la imatge en profunditat, es poden identificar més d’una desena de camps de diferents dimensions, cosa que també demostra que el cultiu cerealístic i els coneixements agrícoles vinculats a aquest conreu continuaven i encara tenien un pes rellevant a inicis del segle XX.

Instantània de la vall de la Massana (FGP_176).

Un altre cultiu destacable és el de la vinya. La seva presència a Andorra es pot documentar amb seguretat a partir del segle IV, gràcies als vestigis d’una explotació vitivinícola d’aquesta època localitzada al jaciment del Roc d’Enclar. Aquest conreu va tenir continuïtat al llarg del temps, tal com evidencia el document CR_15542, datat del 8 de gener de 1621, en què Joan Bonet de Sant Julià ven a Bernat Call, a carta de gràcia, una vinya anomenada camp Beneit. Tot i la desaparició d’aquest cultiu a finals del segle XIX i a inicis del segle XX, cal assenyalar que actualment encara existeixen diverses iniciatives vitivinícoles al país que han recuperat aquesta tradició agrícola i que elaboren vi d’alta muntanya.

CR_15542. Venda a carta de gràcia d’una vinya.

D’altra banda, no tots els cultius estaven vinculats al consum humà o del bestiar. La documentació i la toponímia permeten identificar també terres destinades al cultiu del cànem, una matèria primera indispensable per a l’elaboració de teixits, cordes i altres estris d’ús quotidià. A tall d’exemple, el 23 de gener de 1751, Miquel Riberaygua va vendre al prevere Simó Guillemó a carta de gràcia una terra anomenada “lo Canemà de Ermengol” (NMV_502), fet que posa de manifest la importància d’aquest conreu en l’economia domèstica d’antany.

Finalment, com ja apuntava David Mas, a finals del segle XVII s’incorpora el tabac, encara present en l’agricultura actual. A partir del segle XIX es comença a evidenciar, a més, la introducció de nous cultius, com el de la patata o trumfa, visible al document NMA_689, en què es relata una disputa vinculada a unes càrregues de trumfes. Altres documents confirmen igualment la presència de llegums (ADA, 1Z47 / 5), així com d’altres hortalisses i fruiters que complementaven aquesta agricultura de subsistència.

En conclusió, l’estudi dels cultius tradicionals d’Andorra a través de la documentació arxivística permet reconstruir un model agrícola estretament vinculat a les condicions del territori i a les necessitats bàsiques de la població. La desaparició o la reducció d’aquests conreus no només reflecteix un canvi econòmic, sinó també una transformació profunda del paisatge, dels usos del sòl i de les formes de vida tradicionals. La preservació i l’anàlisi d’aquest patrimoni documental esdevenen, així, eines fonamentals per entendre el passat agrícola del país i per valorar el coneixement i l’esforç col·lectiu que van permetre la supervivència de les comunitats andorranes en un entorn d’alta muntanya.

La història de la primera imatge documentada feta per un andorrà

L’any 1839 es va produir un esdeveniment que va transformar radicalment la manera de veure i d’interpretar el món i la història. L’agost d’aquell any, Louis Daguerre va presentar a París el primer procés fotogràfic documentat de la història: el daguerreotip. Uns mesos després, al novembre, al Pla de Palau de Barcelona es va fer el primer daguerreotip de tota la península Ibèrica. A Andorra, però, la fotografia encara trigaria uns anys a arribar, i ho faria a través d’una història tan curiosa com plena de coincidències, protagonitzada per Joaquim de Riba Camarlot, de casa Rossell.

Joaquim de Riba Camarlot va néixer el 24 de març de 1856 a Ordino i va ser estudiant de medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona de 1879 a 1886. Quatre anys després es va instal·lar a Alcover (comarca de l’Alt Camp) i l’any 1892 fou nomenat metge per l’Ajuntament d’Alcover. Finalment, l’any 1920 va retornar a Ordino, on va viure fins a la seva mort, cinc anys més tard.

Durant la seva estada a Barcelona, mentre cursava els estudis de medicina, es va produir un fet destacat dins de la història de la fotografia andorrana. El 15 d’abril de 1884 un bon amic li va prestar una càmera fotogràfica i, molt probablement, es va prestar a fer-li de model. En aquell moment, Joaquim de Riba Camarlot no ho va dubtar i va prémer el disparador: és la primera fotografia documentada feta per un andorrà i la pionera d’una llarga història. Tot seguit, després d’haver fet la fotografia i impulsat per l’emoció del moment, va escriure una carta a la seva mare, Dolors Camarlot, en la qual li relatava l’experiència i adjuntava les fotografies fetes aquell dia. De fet, és gràcies a aquesta correspondència (conservada al fons de Casa Rossell) que tenim constància d’aquest episodi i de les sensacions que li va provocar aquell instant: “Querida mamá: un amigo me proporcionó una cámara fotográfica que he ensayado y aunque no muy bien he podido sacar el retrato de Ventureta Solares y el mío. Adjunto se los remito. El domingo próximo procuraré corregir los defectos que tienen, quería darle una sorpresa però no he tenido calma para aguardar más” (CR_8465). 

A la imatge adjunta es pot veure un autoretrat de Joaquim de Riba Camarlot assegut, sostenint discretament amb la mà dreta un disparador automàtic connectat a la càmera per fer-se la fotografia.

Arxiu Nacional d’Andorra: CR_0038
Autor: Joaquim de Riba Camarlot
Autoretrat. Placa de vidre seca de gelatina 9 x 12 cm

Malgrat que algunes de les seves produccions no tenen una definició gaire acurada, ja sigui per les característiques de la càmera o per la limitació de l’època, la seva obra deixa veure un domini remarcable del laboratori fotogràfic i un profund coneixement de múltiples formats i processos, com són les plaques amb col·lodió humit, les plaques estereoscòpiques negatives i positives, els autocroms o les plaques seques de gelatina. 

En conclusió, tot i les limitacions tècniques del moment, Joaquim de Riba Camarlot va ser un dels productors d’imatges més importants del seu entorn, tant per la seva producció (702 negatius) com per l’extraordinària varietat de procediments. Aquestes històries, juntament amb la carta enviada a la seva mare i altres documents fotogràfics, es poden veure i experimentar a l’exposició Pioners 1884-1954: l’Andorra dels primers fotògrafs, ubicada a la Sala d’Exposicions del Govern fins al 7 de març del 2026.